27S: La campanya de la teva vida

Noves idees

Mirant amb bons ulls veig poques idees noves en aquesta campanya. Com a publicitari, i quan falta una setmana per votar, l’única formació política que –ideologies al marge- superaria l’aprovat just és la CUP, que ha aconseguit l’únic “viral” amb el seu vídeo “Anaven lents perquè anaven lluny”, i que us recomano veure si encara no ho heu fet.

Els eslògans

Pel que fa els eslògans, que teniu en el gràfic adjunt, força coherència però poca garra. Em quedaria amb “el vot de la teva vida” per la seva capacitat d’indicar de forma contundent la solemnitat d’aquestes eleccions i el seu caràcter plebiscitari. Cap dels eslògans podria ser signat per una sola força política, no són exclusius. No estic en contra dels claims llargs, però potser l’Iceta s’ha passat lleugerament amb el del PSC.

Naming

Parlant del nom de les formacions, tant Junts pel sí com Catalunya sí que es pot inclouen un benefici en el seu nom. En el cas de CSQEP es segueix la consigna creada a Madrid de “sí se puede”, tot i que la marca és potser un pèl llarga i difícil de recordar. L’encert del Junts pel sí és que mentalment sitúa la resta de forces en un Junts pel NO, cosa que en el subconscient fa un treball més actiu del que sembla.

Caps de llista

Hi ha força novetats pel que fa els caps de llista. Tots set candidats s’estrenen com a caps de llista al Parlament de Catalunya, però la notorietat és ben diferent. Els menys coneguts són l’Antoni Baños (CUP), la Inés Arrimadas (C’s) i en Lluís Rabell (CSQEP). La resta són cares conegudes, en Xavier Garcia Albiol per haver estat l’alcalde polèmic de Badalona, en Miquel Iceta per formar part de l’ADN del PSC des de fa molts anys, en Ramon Espadaler (Unió) per la seva trajectòria com a diputat i conseller d’Interior i finalment en Raül Romeva (Junts pel sí) per la seva llarga trajectòria al Parlament Europeu sota les sigles d’ICV.

Fotografies

Tot sembla força correcte, però em criden l’atenció les fotografies d’Artur Mas i Carme Forcadell als cartells de Junts pel sí, que semblen fetes a figures del museu de cera, són inexpressives, amb la mirada perduda, impersonals.

El discurs

Aquí és a on s’accentua la polarització del debat entre els partidaris de la independència (Junts pel sí + CUP) i la resta que defensa fórmules d’encaix amb Espanya diferents de l’actual (excepte, òbviament, el PP).

Seria simplista dir que els partidaris de la independència aposten per un discurs il·lusionant i la resta aposta per un discurs de la por, però després d’una visió ràpida i reduccionista és el que sembla. Quan s’aprofundeix es veu com PSC aposta per la idea utòpica d’un federalisme que a Madrid no es veu clar, es veu com C’s fa bandera contra la corrupció i la germanor amb la resta d’Espanya, Unió insisteix en la tercera via d’un referèndum acordat amb l’Estat, CSQEP posa el dit a la nafra de les retallades i la justícia social i el PP abandera de forma més clara el discurs de la por. Per la seva banda, Junts pel sí parla d’oportunitat històrica i la CUP, en un to humorístic en què no falta l’autocrítica parla d’oportunitat però la situa no tan sols en la independència sinó en el poder del poble.

Aliats i enemics

Si analitzem el model d’aliances de cada formació, cada dia de campanya que passa es fan més evidents les filiacions. Ara mateix és difícil romandre neutral.

Les aliances del PP

Sens dubte, la formació que més ha treballat en un model d’aliances per aconseguir els objectius és el Partit Popular. La seva mobilització ha estat extraordinària, de llibre, ha mogut cel i terra per convèncer els partidaris de la secessió dels riscos d’una Catalunya aïllada i pobre al món. Possiblement no han assolit la plenitud d’objectius, ja que les declaracions d’Obama, posats a fer, no han estat tan explícites com haguessin volgut, però Déu n’hi do l’esforç diplomàtic no tan sols per aconseguir veus autoritzades contra la independència sinó per evitar que la diplomàcia catalana aconseguís testimonis de certa rellevància.

Però la principal mobilització del PP ha estat en els mitjans, en el teixit empresarial, en el Tribunal Constitucional i en la gran banca, a on han aconseguit tancar files i enviar un missatge explícit de pànic a una situació de Catalunya independent. La premsa s’ha ocupat, dia rere dia, de la corrupció a Catalunya, i sempre ocupant portada amb els Pujol Ferrusola, amb Artur Mas… Els canals de televisió afins al PP s’han ocupat de no donar veu als partidaris de la independència als canals estatals i donar màxima notorietat als líders del PP, al govern central i a tots els tertulians que podrien reforçar el discurs de la unitat d’Espanya. Curiosament, en aquesta estratègia el PP ha trobat suports complementaris a diaris com El País, que ha estat més per la línia editorial del PP que no pas per la clàssica de Prisa i les seves afinitats amb el socialisme. El teixit empresarial ha estat mobilitzat amb èxit des de la CEOE i la seva filial catalana de Foment del Treball, la Cámara de Comercio espanyola presidida per l’empresari català José Luis Bonet, i només ha trobat certa resistència en PIMEC, que ha donat el vistiplau al procés. El TC s’ha tornat a posar a favor dels dirigents del PP per desautoritzar els processos engegats per la Generalitat pel que fa les estructures d’estat; no és res de nou però és una aliança poderosa. La banca d’arrel catalana (la resta ja ho va fer) s’ha esperat un dies però al final ha tret el cap, i les associacions que representen la gran banca, incloent-hi Bancaixa i Banc Sabadell, han amenaçat de marxar a Madrid si guanyen els partidaris del sí.

Aquell model d’aliances del PP supleix la manca de mobilització ciutadana a Catalunya, a on fan actes en petit format, com ara el que van fer divendres 18 l’Hotel Palace en els esmorzars de Fórum Tribuna –hi vaig anar convidat- amb una telonera “de luxe” com Dolores de Cospedal, la intervenció d’un pletòric García Albiol i una sala plena d’empresaris afins i militants d’arrel aplaudint com si fos un míting.

Les aliances de C’s

Ciudadanos ha seguit el seu esquema d’aliances de les municipals que li va reportar força èxit (tot i que menys de l’esperat). Periodistes de renom, persones de la societat civil, la pròpia SCC i moltes aparicions a TV i premsa, especialment per part del líder, Albert Rivera. En l’off the record es diu que Rivera té bons amics a la gran banca espanyola (BBVA, Santander, Popular) i en algunes empreses de l’IBEX. C’s té força capacitat de mobilització a les xarxes sociales, factor que els ha fet generar diversos TT (trending topics) en precampanya i el que portem de campanya. En la part negativa, l’equip de Rivera no ha aconseguit desfer-se d’una fotografia que circula a internet amb un jove Alberto fent la salutació feixista amb bandera espanyola franquista de fons.

Les aliances de Catalunya sí que es pot

CSQEP compta, com és evident, amb el suport de Podemos i els seus líders, especialment Pablo Iglesias i Iñigo Errejón. Per la part d’ICV sembla que o bé els seus líders romanen en segona fila o bé els mitjans no els fan gaire cas. El suport de Podemos a Lluís Rabell és tan fort que fins i tot a la premsa i TV de Catalunya l’han eclipsat en favor d’Iglesias i Errejón. La Sexta i molt especialment ARV i El Intermedio és qui més cobertura dóna a aquesta formació, que no es desprén de les enemistats històriques als mitjans més associats a la dreta o al centralisme espanyol (El Mundo, ABC, La Razón, Antena3…). El diari 20 minutos, de premsa gratuïta seria l’altre reforç amb què compta la coalició. Però el pitjor enemic sovint és a dins, i com explica magistralment l’amic Toni Aira, l’Iglesias la va cagar de ple quan va demanar que els fills d’immigrants espanyols –els mateixos que van omplir la Meridiana el passat dia 11- votessin contra la independència.

Les aliances del PSC

El PSC és possiblement qui més aliances ha perdut els darrers anys. Primer pel desgavell intern que fa fer marxar molts líders a l’època de Pere Navarro, segon per un problema de posicionament invers al que pateix Unió: El PSC defensa una via federal que no agrada gaire al PSOE. De tota manera, Iceta ha mobilitzat al que queda de la plana major del PSOE, incloent Josep Borrell, però li ha sortit un granet al cul amb les intervencions diguem que poc oportunes de l’expresident espanyol Felipe González. Des dels mitjans, continuen amb bones afinitats amb El Periódico, des de el nomenament  de Marius Carol també a La Vanguardia, i també als espais de Josep Cuní a 8TV. Una part important de la seva militància ha migrat a C’s per la banda dreta i a ERC, CUP i ICV per la banda esquerra. També s’ha produït un important divorci amb UGT Catalunya, que és més a prop d’ERC i CDC que no pas del PSC.

Les aliances d’Unió

Unió, com a força que insisteix en l’aposta pel diàleg, manté força aliances en el teixit empresarial, i també en els mitjans que es mouen en l’equidistància i el que podríem anomenar el centralisme. Entre ells, El Grupo Godó (amb excepció de Rac1), El Periódico, i també mantenen bones relacions amb la premsa i televisió de Madrid. Determinades intervencions de personatges com l’Iñaki Gabilondo, el seu germà Ángel i el periodista José María Carrascal podrien beneficiar el discurs del diàleg que defensa Unió.

Les aliances de la CUP

La CUP té la seva gent i l’enginy, tenen poc a perdre i molt a guanyar, i això els permet un marge de maniobra que no té cap altra formació. No han de reportar a ningú, tan sols a ells mateixos en el seu format assembleari. A l’igual que C’s, dominen les xarxes socials. Uns dels avantatges amb què hi compten és no tenir por de res i no necessitar ser políticament correctes. Disposen del suport mediàtic exclusivament català dels mitjans com la CCTV, Punt Avui, Ara, però també amb bona part de la premsa digital del país.

Les aliances de Junts pel sí

I finalment la coalició Junts pel sí té com a gran suport la capacitat de mobilitzar (juntament amb la CUP) a més d’un milió de persones en la Diada, any rere any. Compta amb el suport de la CCTV, Rac1, Punt Avui, Ara, de petits empresaris, milers de municipis a Catalunya, l’ANC, Omnium i un nombre important de persones del món de la cultura (Lluís Llach…), la premsa, la universitat i la societat civil. Per contra, Junts pel sí i en particular Artur Mas és l’enemic a batre de la resta de formacions, de manera que els debats i la conversa social ha quedat molt polaritzada entre els del sí i els del no, cosa que configura una batalla de cinc contra un, amb una CUP que mira de reüll.

Enquestes

Ha sortit de tot, i tal com està la demoscòpia darrerament és millor no refiar-se. El que està clar és que no hi ha un suport massiu vers la independència, però tampoc per la continuitat del model, el que augura una nit del 27S d’infart.

Els debats

Diguin el que diguin els audímetres, Twitter i companyia, el debat sempre el guanya el candidat al qual tens intencions de votar. O no? Dubto que el format de debats tingui capacitat de convertir els indecisos en votants.

El rumor

Circula el rumor de què la UDEF ja fa dies que té a punt el Dossier Mas, ja seria el segon, com a element desestabilitzador de campanya pels votants independentistes. El cert és que a les darreres eleccions autonòmiques el trio Fernández Díaz – UDEF- El Mundo va fer capgirar els resultats en contra d’Artur Mas, el que demostra que la política del dossier –encara que sigui fals com ho va ser en aquell moment i també fa pocs mesos amb Xavier Trias- és efectiva. Veurem si es repeteix la història i torna el famós dossier i els seus efectes devastadors sobre la candidatura que, ara per ara, tindria el percentatge més gran de vots.

Categories: Catalonia in the pendent

Etiquetes: eleccions plebiscitaries, eslògans 27S, etratègies 27S, independència catalunya, la campanya de la teva vida

Jeff Koons, l’enfant terrible de l’art Què caram passa a Linkedin que tothom és CEO?