-
On és l’arc de Sant Martí, Sr. Graupera?
M’haig de confessar un home afortunat. No fa gaire vaig fer un test sobre equilibri cerebral i va aparèixer un sobrepès important al meu hemisferi dret: creativitat, il·lusió, paleta de colors, idea de caos…
Si algú m’hagués preguntat quin pes volia al meu cervell no hauria dit un altre. Tinc la gran sort de poder distingir i assimilar milers de colors, i crec que això em converteix en una persona afortunada, ja que molta gent que ens envolta tan sols distingeix entre el blanc i el negre.
Google Images CC
Aquesta setmana un dels meus referents periodístics, en Jordi Graupera, ha iniciat una inexplicable cacera de bruixes contra aquells que volen introduir matisos al un Sí o No a la independència. Concretament, ha escrit un quasi llibre en forma de tres articles de durada inacabable dedicat especialment a l’eurodiputat Salvador Sedó, militant d’Unió Democràtica.
Conec a en Sedó, el conec com per saber que és un paio que duu la política a la sang, com per saber que ha sacrificat part del seu benestar personal al darrera d’una consultoria i s’està dedicant amb l’ànima a defensar les polítiques industrials (innovació, PIME, recerca…) en el si de la Unió Europea. Possiblement l’amic Sedó ha comés errors, però encara no conec ningú que –políticament parlant- sigui perfecte.
Per evitar malentesos, diré d’entrada que jo votaré SÍ a la independència a la consulta que, espero, arribi aviat i en les millors condicions legals possibles. Vaig anar amb la meva família al tram 37 (Amposta) a la darrera Via Catalana, i penso que va ser una jornada pacífica, excel·lent, impressionant, una fita que mai no oblidaré.
També em confesso un fan absolut de “El món a Rac1”, un programa que escolto cada dia de 6 a 8 del matí mentre faig running a les fosques per Collserola. A aquestes hores, en Jordi Graupera, tertulià de Rac 1, encara no està a l’antena, però sovint em connecto molts dimarts per sentir la seva connexió des de Nova York.
I en acabar, sóc un fan absolut del Barça, és la meva religió, i que no milito a cap formació política, ni crec que ho faci mai.
Fins aquí l’apartat de coincidències amb en Jordi Graupera.
No vull entrar a comentar les imprecisions de la seva saga de 3 articles sobre en Sedó, en Duran, Unió…(això ja ho farà algú altre), però sí crec tenir el deure de dir que en Graupera ha fet escarni despietat i cruel contra en Salvador Sedó. I penso que l’aparició d’aquest “tríptic” en aquest moment no és gratuïta. Falta poc temps per les eleccions europees, i ara és un bon moment per organitzar una cacera en contra d’un candidat que persegueix la reelecció –per difícil que sembli la fita-.
Efectivament, en Sedó pertany a Unió, un partit adscrit des del seu inici a la democràcia cristiana, nascut el 1931 i que rebre de tots els costats durant la guerra per la seva condició de republicà i de cristià, un posicionament valent però arriscat. Molts dels seus fundador van pagar les conseqüències d’aquest posicionament amb la vida, entre ells en Carrasco i Formiguera, afusellat el 1937 a Burgos en un judici sumaríssim.
Deia que en Sedó és d’Unió, i això comporta certes contradiccions, com ara anar electoralment de la mà d’un partit –CDC– adscrit al partit Liberal europeu, mentre que Unió, com a formació democristiana, està adscrit amb els democristians, que s’anomenen Partit Popular Europeu. Això vol dir, entre altres coses, que en Tremosa (representant CDC) i en Sedó estan en diferents grups a Europa.
És cert que el PNB va abandonar la formació del PPE en temps d’Aznar, però si hi ha alguna cosa que forma part dels valors d’Unió és la coherència, i en aquest sentit penso que Unió encara és fidel a molts dels principis fundacionals, no és un partit penell en absolut. Defensava la república, la confederació amb Espanya, el catalanisme i el fet diferencial català. Jo, personalismes al marge, penso que ho continua fent.
En el si d’Unió hi ha discrepàncies sobre la velocitat que cal donar al procés sobiranista, però ¿Hi ha algun partit en que no les hi hagi? (poso interrogant al principi de la pregunta, m’adhereixo a l’estil Quim Monzó). Penso que bona part de la salut i la supervivència dels partits radica en certes formes de diversitat i, si voleu, discrepància. El complots i maquinacions que en Graupera atribueix a la cúpula d’Unió em sonen a vodevil, no vull dir que no hi hagi pressions, però l’actuació a l’estil lobby forma part de la partitocràcia.
Col·locar a la llista dels bons patriotes a persones com Castellà, Ortega (de la que en sóc un seguidor incondicional) i Vila d’Abadal perquè han pogut estar més a prop d’accelerar el procés sobiranista i col·locar a la llista dels dimonis a la resta em sembla un exercici de simplicitat infantil.
Comparteixo una cosa amb en Sedó: tots dos tenim cercles d’amics de diferents colors i tendències, des de radicals de l’independentisme a persones de la pura dreta. La nostra paleta de colors és àmplia, no fem llistes de bons i dolents, entenem la diversitat com un valor de la democràcia. No crec que haguem de convertir el procés de la consulta –de la qual, per cert, en Sedó és defensor acèrrim- en “Talibània”, en un món de bons i dolents.
La decisió salomònica que implica dividir el món entre bons i dolents només té una víctima: el nadó. I el nadó és Catalunya.
La cacera de bruixes d’aquesta setmana ha tingut lloc al Singular Digital, un diari del que estic subscrit des de fa molts anys i del que cada dia rebo el correu electrònic. Però en Graupera també treballa pel Grupo Godó, un grup que recentment ha abanderat un editorial anomenat “Qui té por dels moderats” que es podria interpretar com una defensa de la tercera via. Òbviament, en Graupera tenia molt clar el mitjà adequat per destrossar a algú d’Unió com en Sedó, i aquest no era el Grup Godó.
Sembla, pel que em va comentar en Sedó, que Graupera i ell van tenir una petita enganxada en un debat recent sobre el resultat de les eleccions alemanyes a Rac1. No sé si l’origen de tot plegat és aquest, però tinc la sospita que al darrera de la trilogia de Graupera hi ha un fil de complicitats. És estrany que no citi persones de l’entorn convergent entre les aventures empresarials d’en Sedó. D’altra banda, cita situacions que només pot conèixer algú de dintre del Parlament, jo no gosaré dir qui, però en Graupera ja sap del què i del qui en parlo.
Crec sincerament que en Graupera no està sol en aquesta campanya de desprestigi, el temps ho dirà. En qualsevol cas, us ben asseguro que no canviaré els meus hàbits matinals de consum de ràdio i premsa, tan sols volia denunciar un estil de periodisme talibà, blanc o negre, incapaç, al meu parer, d’entendre l’arc de Sant Martí. ¿I en Sedó? ¿Com ho porta? Suposo que si les veritats ofenen, les mentides no, el veig tranquil.
Per cert, si algú es pregunta si he escrit això per encàrrec de l’amic Sedó, ja dic que no. Al contrari, segurament s’emprenyarà amb mi, i molt.
27 nov. 2013 / guillemrecolons / 5
El mercat és una gran conversa (i les persones tenim la paraula) Empresaris del Cava: menys lamentacions i més proactivitat
5 thoughts on “On és l’arc de Sant Martí, Sr. Graupera?”
Deixa un comentari
Tot deixa marca.
Ho reconec, a la sang porto ADN publicitari. Tot i que després de 25 anys en agències de publicitat em vaig adonar que la meva passió és el branding ... aplicat a les persones.
Des de 2005 sóc consultor estratègic de personal branding i des de 2010 ho sóc de Soymimarca, companyia de la qual sóc cofundador i consultor.
Gairebé tot el que sé de branding ho he après en agències com Tiempo BBDO, J. Walter Thompson, Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma, TVLowCost i la meva Lateral Consulting.
Tinc l'honor de ser soci a Integra Personal BrandingMèxic
Benvolgut,
Us agraeixo la resposta.
Només m’agradaria puntualitzar tres coses:
La primera, he fet un perfil de Sedó crític amb ell perquè la seva activitat parlamentària no es correspon amn la seva promesa electoral. Ni en el contingut ni en la diligència. Més profundament, em sembla que la seva trajectòria i acció simbolitza una manera de fer que és crepuscular i decadent. Si ell és o no és independentista, o vol anar més o menys ràpid, no és una cosa que em preocupi en especial, jo mateix discrepo enormement de l’estratègia del govern, i dels partits. De fet, no és el primer perfil que faig, n’he fet 5 absna que el seu, tots de partits o institucions diferents. I continuaré fent-ne fins a cobrir tot l’arc parlamentari.
La segona, he tingut multitud de fons, com es dedueix de l’article. Però la informació sobre la seva activitat parlamentària és pública, no cal que ningú te les expliqui. A la web del Parlament o a webs fiscalitzadores, així com a VIlaweb, Avui, etc, han estat publicades la immensa majoria de les dades que jo publico. Igualment, totes les dades empresarials estan disponibles al registre mercantil, al registre de la propietat i al cadastre.
Per últim, jo no formo part de cap campanya. Escric això tot sol, a casa meva, sense ajuda ni personal ni econòmica. I faig la recerca sol. La raó de parlar de Sedó és doble. El dia que el vaig escoltar a Rac1 vaig veure que el que deia no encaixava massa, patia de coherència interna i m’hi vaig voler fixar. Portava ja unes setmanes investigant Unió, i aquesta és l’altra raó de fer l’article: en les setmanes que vénen el paper d’unió serà clau, i jo que sóc cristià i que estimo Unió, i em fa pena què n’ha fet la direcció actual, tenia decidit provar d’explicar què s’hi cou i per què. El que vaig aprendre de Sedó em va ajudar a explica-ho.
Si hi ha inexactituds en l’article estaré encantat d’esmenar-les i d’explicitar que eren errors.
Gràcies de nou pel seu post,
Una abraçada,
J.
En primer lloc, gràcies per contestar, no tothom ho fa, i gràcies pel to seré de la resposta. És un bon començament.
Sobre les puntualitzacions:
1. Entenc que pot haver un “gap” entre les promeses electorals de Sedó i els resultats de la seva activitat parlamentària. Però cal un matís important: En Sedó va començar la seva activitat a mitja legislatura, ja que no va sortir en elecció directa el 2009 -per un manat de vots- sinó que es va incorporar al Parlament Europeu en virtut de l’ampliació a quatre diputats per l’estat espanyol del Tractat de Lisboa. Tot i això és possible que les activitats de Sedó no arribin a la meitat de la mitjana, però penso que calia l’apunt.
2. Cert que l’activitat parlamentària és pública, però rellegint els 3 articles (una bona estona de lectura, by-the-way) veig que el text va més enllà del que és públic. L’entramat d’interessos, persones, i connexions que s’atribueixen a en Sedó només poden haver sortit de cercles molt propers. Jo entenc que un periodista tingui les seves fonts, però en molt casos un contrast seria més que desitjable.
3. No vull dubtar de la paraula d’algú que afirma no treballar per interessos tercers, i menys encara d’algú amb una bona trajectòria professional en el món del periodisme. És estrany, però, que estimant Unió i sent cristià algú desprengui tanta aversió vers un integrant de la formació i vers la pròpia marca Unió. Estem en democràcia, amb això estarem d’acord, i la democràcia implica majories. I en els congressos dels partits normalment guanyen les majories. Si al proper congrés d’Unió el grup que pilota en Duran perd, tinguem per segur que hauran de marxar. Entretant, seran, agradi a qui agradi, els representants de la formació.
Dit això, llarga vida al periodisme, a Rac1, al Singular Digital i a en Jordi Graupera. Però insisteixo, en Sedó és un polític vocacional, apassionat, bon amic dels seus amics, coherent i, a més, amb un excel·lent sentit del humor.
Una abraçada,
Guillem
Benvolgut Jordi,
Certament, després de llegir el anti-panagíric a Salvador Sedó i després de llegir la resposta que dones al – brillant – article de Guillem Recolons, a qui segueixo de fa temps, m’ha tranquil.litzat de debo el to – moderat i educat – de la teva resposta. Llegint l’extensíssim article que vas de dedicar a Salvador Sedó, t’he de dir que – sense saber quin és l’orígen de la teva animadversió – que em va semblar llarg, rebuscat, i gairebé obsessiu….més enllà de que les fonts siguin o no fiables – segur que comparteixes amb mi que les fonts són bàsiques i s’han de contrastar sempre, encara que estiguem opinant -. En tot cas, i seguint el símil de l’arc de Sant Martí que en Guillem proposa, jo també sóc de les que creuen que la tolerància i el respecte a la diferència en política, i en la vida en general, és sempre un factor que suma, no que resta. M’agradarà molt anar seguint les teves anàlisis de polítics de tot l’arc parlamentari, que dius que aniràs fent, per anar captant el teu esperit crític i incisiu aplicat a cadascún d’ells. Estic segura que, com a periodista i politòloga, en treure la conclusió que són igual de justes, o d’injustes, com la que has dedicat, d’entrada, a l’eurodiputat Salvador Sedó. Salut i vida al bon periodisme d’opinió!
Benvolgut Guillem,
Torno a respondre els teus dubtes.
Pel que fa al punt: sóc perfectament conscient que el Sr. Sedó és eurodiputat en virtut del tractat de Lisboa i que la seva legislatura és, en conseqüència, més curta perquè va començar després. De fet, ho explico a l’article. Si t’hi fixes, quan el comparo amb Romeva i Tremosa dic ‘en el mateix període’. M’he pres la molèstia de mirar-ho en el període que ell ha estat diputat, i dic que l’activitat és 4 o 5 vegades inferior a la dels altres en termes quantitatius. Si comptés l’activitat sencera dels altres versus els anys de Sedó la proporció seria de 20 o 25 vegades més activitat, no 4 o 5. He provat de ser curós amb aquestes dades públiques. De fet, havia comès un error de comptabilització de vots i vaig esmenar-lo en hores, incloent una fe d’errades a l’article. De tota manera, per mi la veritable distància no és quantitativa, és qualitativa. L’impacte d’uns i altres en el mateix període és mes gran encara.
Sobre el segon punt, insisteixo que la majoria de dades són públiques: algunes a la web del Parlament mateix, d’altres a webs de fiscalització d’activitat parlamentària –que cito– d’altres de diaris catalans com l’Avui, Vilaweb o El Periódico. Pel que fa a l’activitat empresarial, tot és documentació pública: registre mercantil, registre de la propietat, cadastre, cambra de Barcelona: tot són dades públiques que es poden trobar amb una mica de feina i temps. El mateix dic de les connexions familiars. Avui dia es troba molta informació per internet: llibres, discursos, conferències del seu pare i avi, història de Reus, història de la ràdio de reus, hemeroteca de diaris centenaris i documentació en bilblioteques públiques o universitàries que es pot demanar amb una mica de temps i paciència. Finalment, he contrastat totes les informacions no documentals almenys amb 2 fonts diferents, això inclou gent que viu i treballa a Catalunya i gent que viu i treballa a Madrid i gent que viu i treball a Reus i gent que viu i treballa a Estrasburg i Brussel·les. Força gent, de fet. Incloent, com és obvi, militants i exmilitants d’UDC. Són moltes hores de feina. No hi ha cap mà negra, només feina de preguntar, trobar les persones adequades i insistir en la informació. I posats a dir, no he publicat tota la informació que tinc, ni totes les coses que m’han dit, només les que, per una banda, podien afavorir el relat, que no era tant sobre ell, com sobre la decadència del catalanisme, que em sembla que ell exemplifica. Per altra banda, m’he guaradat coses per protegir-me, però tot el que dic és documentat.
Per últim, el tercer punt. Jo estimo Unió i em fa molta pena veure en què l’ha convertida la direcció actual. Com dic a l’article, jo no crec que SS sigui qui mou els fils. Crec que ell és fruit d’un sistema d’incentius. No discuteixo que tingui vocació política, crec que ha adaptat la seva vocació a les circumstàncies de la partitocràcia catalana, i ha sabut fer-se útil a la direcció. És la conclusió que en trec després d’estudiar-lo tant com he pogut i sabut. Com dic al final, i també al començament de l’article, no crec que sigui irreformable. Crec que ell també pot canviar, perquè ell no és un dels que maneguen els fils. Crec que mirar-lo pot servir per veure si hi ha canvi de tendència, i honestament tinc l’esperança que sigui així. Però la seva activitat tant política com empresarial és la que és, i jo no puc mentir si tinc la informació. Entenc que si és el teu amic et dolgui, sobretot si com dius és bon amic dels seus amics, cosa que em sembla coherent amb la mena de persona que penso que és. Però això no treu que la seva activitat política, al Parlament i al partit, a les empreses i a les fundacions, sigui susceptible de ser escrutada i criticada.
Pel que fa Unió, estimo aquest partit per la tradició de Carrasco, per les arrels personalistes, pel socialcristianisme, crec que és molt necessari, de fet, sóc ex-alumne del Pare Coll, i li dec el sentit moral amb què faig part de la meva feina. Penso que la situació actual és lamentable, i que els militants que s’ho estimen haurien de reaccionar, escoltar la seva consciència i veure si el que fa el Sr. Duran i els seus aliats polítics és el que hagués volgut Carrasco, el que volen els seus militants, o el que es pot esperar de la democràcia cristiana al segle XXI.
Em disculparàs, però no em convenç la retòrica de les majories dins dels partits. En part perquè sé molt bé com funcionen els partits a Espanya, la verticalitat de les decisions és total, i la possibilitat de la dissidència és mínima, em sembla que som tots grans per admetre això –de fet, jo crec que Sedó mateix és conseqüència d’aquest fet–, i a més, conec bé el cas d’Unió, en l’article explico alguns detalls –en tinc molts més, la gent està molt emprenyada– del puny de ferro amb què una part de la direcció mana el partit. Però fins i tot si en aquest cas les opinions de la direcció fossin pulcrament democràtiques, això no treu que l’actitud que està tenint el Sr. Duran i el Sr Sedó a Brussel·les és una estratègia que jo puc pensar que perjudica els interessos del poble català, si entenem per interessos la possibililtat d’exercir el dret a decidir si volen o no volen continuar dins del marc de l’Estat espanyol. Crec que aporto a l’article suficients dades com per poder afirmar que tal cosa és així.
Podem discrepar, sense dubte, però jo no distingeixo entre catalans bons o dolents: justament, el que vull és que tant els partidaris com els contraris a la independència puguin expressar-se lliurement en un context en què no se’ls faci passar gat per llebre. La gent és prou adulta per decidir si volen o no volen continuar el camí polític dins d’Espanya o fora d’Espanya, i l’únic que demanen és informació i que els polítics catalans facin possible aquest acte de decisió. A mi m’és indiferent si el Sr. Sedó vol un estat dins d’Espanya o el vol fora d’Espanya. Si vol el primer, em sembla collonut que voti ‘no’ i defensi la seva opció amb passió i arguments. És exactament això el que jo vull. El que critico d’ell i d’altres polítics és que pretenguin oferir-nos subterfugis sobre què podrem votar, idees peregrines sobre ‘estats propis’ per fer que els que el volen fora d’Espanya no puguin votar el que volen si no és assumint el marc mental dels qui volen un ‘estat propi dins d’espanya’ com em va dir ell mateix a la ràdio. Penso que això és enganyar la gent, i per això ho denuncio. Però jo no faig talibània, ni pretenc dividir ningú. Defenso el dret de la gent a ser adulta i decidir per ella mateixa. Portem massa anys amb aquesta ficció i jo intento explicar a l’article quines són les raons d’aquesta ficció i perquè algú com el Salvador en pot haver estat primer víctima i col·laborador després: era l’única manera de prosperar, com sap tothom dins del partit.
Aquest article és en defensa de la Unió Democràtica autèntica. I no sóc l’únic que pensa així. Mira el consell nacional de l’altre dia.
Retepeteixo: tens tot el dret a defensar el teu amic, i jo t’ho valoro i agraeixo. Però em sembla que jo tinc el deure d’explicar totes aquestes coses. I un cop més, en favor de la diligència i la veracitat, estic obert a corregir el que faci falta i explicitar-ho amb total visibilitat.
Carme: el perfil del Salvador forma part d’una sèrie que inclou, ja publicats: Camacho, Lucena, Rivera, el fiscal Rodríguez-Sol i l’ambaixador Gil-Casares, els pots trobar a el singular. Com que són llargs, jo et recomano el de l’ambaixador, crec que és el més rodó. Tinc 2 perfils més començats i 1 article de profunditat sobre història també a mitges de la recerca. Aquests articles suposen molt de temps invertit, temps que ningú no em paga i que faig per pura vocació. Són mesos de feina. Gràcies per la comprensió.
Una abraçada a tots dos,
J.
Hola Jordi, i gràcies de nou per les teves explicacions. Penso que si replico punt a punt potser no acabarem mai, i sembla que ni tu no jo tenim tot el temps del món per anar i tornar.
En línies generals el que veig és que el que atribueixes a en Sedó es podria atribuir a gran part dels polítics que militen a partits i que tenen certs càrrecs institucionals o polítics: com tu dius, la gran majoria han sabut fer-se útils a la direcció. Pero si deixem al marge als que som independents (vull dir autònoms), en el món de la empresa passa el mateix. Molts professionals desenvolupen una tasca asignada des de la direcció.
En fi, Jordi, crec que ara li tocaria parlar a en Sedó, no creus?
No dic pas que ho hagi de fer des d’aquest blog, ell té els seus propis recursos.
Una abraçada
Guillem