Com encaixen relat i marca personal? per @guillemrecolons

A continuació us deixo traduïda al català l’entrevista que em va fer l’equip de MillenniArs palant de relat i marca personal, o si ho preferiu, de storytelling i personal branding. Confio que us agradi!

Defineix marca personal

És el que diuen d’un quan va al servei. Equival al “personal Brand”, és una fotografia estàtica de la percepció que tenen els altres d’un, ja sigui en el món real dels àtoms o al món virtual dels bits. Una altra qüestió és el “Personal Branding” o gestió de marca personal, que és el procés a través del qual prenem nosaltres les regnes de la nostra marca des de l’autoconeixement fins a la visibilitat passant per l’estratègia personal. Ens hem d’imaginar un iceberg; el que es veu és només un 10% de nosaltres, i aquí sota estan les nostres competències, les nostres creences limitants, el nostre somni, el nostre propòsit, el nostre posicionament en relació als altres, el nostre model de negoci …

Defineix història personal

Es tracta de la part RELLEVANT i inspiradora de la nostra vida que ens ajuda a teixir un discurs emocional capaç d’empatitzar amb les nostres audiències i millorar així la nostra comunicació amb els altres.

Defineix CV

Un paper que s’utilitzava abans per impressionar als que ens podien contractar, i que estava ple d’informacions discutibles i altisonants. Falta poc perquè passi a la història. De fet la lectura mitjana d’un CV està ja pels 14 “i el 90% no llegeixen perquè no es troba la” chicha “(la proposta de valor) a simple vista.

La realitat supera la ficció?

Gairebé sempre. Potser diria que la ficció són aquestes gotes de conyac que li donen un punt d’alegria a un cafè en un cigaló (carajillo). De tota manera, la història humana està plena de les salvatjades més extremes; ni els còmics aconsegueixen de vegades superar les gestes d’Àtila o les atrocitats d’Hitler.

Com podem explicar la realitat per fer-la més atractiva?

Podem introduir la vessant emocional emocional. No és el mateix dir “sóc coix, ajudi’m” que “m’encantaria poder passejar com vostè”. El nostre cervell premia l’emoció, que gestiona a través del seu hemisferi dret, amb un major índex de resposta i millor record. Recordem sentiments, al qual ens fa riure, plorar, pensar. La comunicació basada en principis racionals mobilitza, però menys. Cap líder polític planteja en campanya millorar el PIB per càpita; en el seu lloc utilitzen poderoses metàfores com “estat del benestar”, “treball per a tots” …

Saben les persones explicar bé les seves històries?

No sabem. Si preguntem a un amic que ens expliqui un passatge de la seva vida digne d’esdevenir un relat publicable ens dirà que no té cap. Sovint menyspreem moments de la nostra vida que han suposat autèntics detonants. Tots hem actuat mobilitzats per alguna cosa, cal identificar els motius que ens han portat a prendre certes decisions de calat. Tampoc ens van ensenyar a estructurar els nostres missatges, ni a utilitzar determinades tècniques de narració.

Com contribueix l’art d’explicar bé la teva trajectòria i els teus objectius a aconseguir el que vols?

Com deia Nokia en els seus bons temps, “connecting people”. Tenim tendència a connectar amb les persones amb què empatitzem. L’haver viscut experiències similars genera sentiment grupal, ens mou a trobar i relacionar-nos amb persones “afins”. Som tribals, i internet no ha fet sinó multiplicar aquest efecte de tribu. Però explicar una bona història a més d’ajudar a relacionar ens ajuda a diferenciar-nos. Entre dos perfils similars d’enginyers, sempre tendirem a triar a aquell que sàpiga utilitzar millor les seves competències transversals “soft”, les relacionades amb la comunicació.

El professional que explica històries, les seves i les dels altres, neix o es fa?

Penso que pot haver-hi una part genètica, encara que sigui minoritària. M’he fixat en nens de dos anys i sol haver sempre algú en un grup que s’expressa millor i que aconsegueix moure els altres a l’acció, ja sigui utilitzant el principi d’autoritat o el de persuasió.

Encara que certament es pot desenvolupar l’habilitat, i la prova la tenim en els presentadors, els que ens alegren el dia des d’espais com “El club de la comèdia” etc.

Com es poden desenvolupar destreses o capacitats orientades a saber comunicar eficaçment?

Els teòrics em perdonaran, però s’aprèn observant i practicant. M’aterren tots aquests llibres que he llegit sobre oratòria, llenguatge i llenguatge no verbal que intenten homogeneïtzar la personalitat. Com va dir Wilde, sigues tu mateix (els altres llocs estan ocupats). Entre els meus clients al principi veig molta por a començar, por a escriure, por a sortir a la palestra i explicar alguna cosa. Com en els idiomes; tinc amics que coneixen la llengua anglesa molt millor que jo (tenen la competència) però no es llancen a parlar per por al ridícul. Així no s’avança. Si un s’entreté mirant conferències TED nacionals i estrangeres, la primera conclusió a què arribes és que els bons comunicadors tenen alguna cosa interessant a dir i saben plantejar-la de manera senzilla perquè ho entengui tothom; connecten amb la seva audiència. Si Stephen Hawking pot comunicar, per què no ho farem nosaltres?

Sabem escoltar?

Es diu que qui escolta en realitat s’està preparant per parlar. Poques vegades es practica l’escolta activa. Aquest tipus d’escolta t’aïlla de qualsevol distracció i situa el 100% dels teus sentits en l’emissor. El missatge pot arribar -si està bé explicat- a entendre totalment. El segon nivell d’escolta és quan les orelles senten però els ulls no veuen; i el tercer és el nivell més lamentable, quan deixem que algú ens expliqui alguna cosa mentre responem el Whatsapp. No cal dir que en el tercer nivell d’escolta pràcticament no s’assimila el missatge. La tècnica del relat fomenta l’escolta activa, ja que un guió ben estructurat i amb petits gestos de complicitat com preguntes a l’audiència ajuda a que el receptor posi la màxima atenció en emissor i missatge.

Sabem callar?

Està relacionat amb l’escolta. Molts creuen que el silenci no comunica, i està comprovat que callar estar relacionat amb respecte, ordre, escolta, major capacitat d’observació, major capacitat de concentració, obliga a l’altra part a parlar més (més informació), evita reaccions viscerals, prepara millor el torn i desgasta menys. No està pas malament, no?

Sabem parlar?

Tots hauríem de passar per cursos de teatre, o si ho prefereixes de teatralització. Vocalitzar és la primera regla per ser compresos, però també entonar adequadament, jugar amb l’èmfasi del volum per remarcar les parts del discurs més importants i, relacionat amb el punt anterior, saber utilitzar les pauses. Pel que fa a continguts, la nostra oratòria milloraria si fóssim capaços d’entendre què espera l’audiència de nosaltres i si poguéssim començar amb un “vet aquí que en aquell temps…”

Com a expert en personal branding … què aconselles a un professional perquè aprengui a explicar bé la seva història, la de la seva marca, i la dels seus productes?

Que llegeixi molts relats, contes curts. Llegir a Jorge Bucay, per exemple, inspira. També inspiren les llegendes, porcions de realitat combinades amb fantasies, profecies, temors … Un cop assimilades les estructures narratives i els elements que donen suport a la narració (herois, vilans …) seria clau aprofundir sobre els moments clau de la història personal per entendre quins moments i quines anècdotes van crear els ressorts que ens van guiar a prendre decisions. El curiós sempre té avantatge, ja que investiga, pregunta, busca … i al final troba respostes. Gates i Jobs van trobar dos dèficits relacionats amb la tecnologia en la dècada dels 70. Gates es va preguntar per què els ordinadors no podien ser prou petits com perquè cada família tingués un i Jobs es va preguntar per què un estri electrònic de 100 botons havia ser millor que un de quatre botons.

I a les empreses?

El millor relat d’una empresa sol ser la realitat més pura. Històries d’empresa que semblen avorrides a simple vista amaguen autèntics anecdotaris i una gran riquesa de noms, dates, errors i èxits. És important armar el relat d’empresa des de la realitat, però també des de la creativitat. Sempre utilitzo el mateix exemple sobre una excel · lent peça audiovisual del whisky Johnnie Walker anomenada “The man who Walked around the world” que l’actor escocès Robert Carlyle (The Full Monty) passeja per un camí de les Highlands escoceses mentre explica els orígens de la empreses i pel camí va passant per objectes que reforcen el relat. És a dir, s’explica la història, però molt ben explicada (no sempre ha d’aparèixer el president) i en un entorn que reforça el discurs i li dóna credibilitat.

Què ha de comunicar-se primer en aquest moment? L’empresari o l’empresa?

El que importa al “consumidor” no és l’empresari ni l’empresa, sinó la solució que aquesta proposa per resoldre un problema. Com diria Daniel H. Pink, “it ‘s not about you”. A molta gent li sorprèn quan dic aquesta frase enmig d’un procés de personal branding, però és la pura realitat: nosaltres no som l’important, és el que podem fer pels altres el que realment importa.

Foto: Klaus Peter Schmidt, Flickr bajo licencia Creative Commons

Categories: Personal branding

Etiquetes: entrevista a Guillem Recolons, MillenniArs, relat i marca personal, storytelling i marca personal

Vull trobar feina d’una puta vegada! Quant de temps necessito per gestionar la meva marca personal?