-
La història de Hood Robin… Quin partit paga la crisi?
La resposta lògica a aquesta qüestió serà: els partits que governen i apliquen mesures d’ajust (eufemisme de “retalladles”). Però els que em coneixeu ja sabeu que m’estimo més el pensament divergent (lateral, si voleu) que el lògic, així que ara us donaré una altra lectura.
Els partits que paguen la crisis són aquells que fan pagar les conseqüències de la seva mala gestió al poble. I quan dic poble em refereixo a les classes mitjanes i baixes.
Com si no s’entén que –en pocs dies- em vist com d’una banda la Generalitat de Catalunya i el Gobierno de España ha sentenciat les persones amb menys recursos a ser més pobres?
L’apujada de dos punts del ITP, impost de transmissions patrimonials, que precisament actua en el casos d’habitatge usat, cotxe usat… és una de les mesures estúpides del Govern Mas, via conseller Mas-Colell. I utilitzo la paraula estúpid perquè el mateix conseller vol abaixar els impostos del joc i l’alcohol al nou complexe-casino-casa de putes que anomena “Barcelona World”. Coherència?D’altra banda, el Gobierno de España ja amenaça amb apujar la quota mínima dels autònoms. Una nova sentencia que deixa fora els més rics i matxaca directament a un col·lectiu que ja està prou putejat (sé de què parlo). Coherència?
És que no hi ha cap govern amb seny que tingui collons de fer pagar també a les grans empreses? Tot el calvari ha de recaure sobre els mateixos de sempre? Què fot el senyor Rato a Telefónica? Què fot el senyor Millet a casa seva?
El més incomprensible de tot això és que no ha hagut encara una revolució armada pels carrers. Amb una taxa d’atur del 25% i uns governs entestats en empobrir encara més la seva població, sincerament, no entenc què passa, no s’entén que no passi absolutament res.
Sé que des d’aquest blog no puc fer gran cosa, però no em cansaré d’apuntar que necessitem polítics que gestionin millor la por, que s’apliquin primer la tisora ells mateixos i que no visquin permanentment preocupats per tenir un lloc al consell de Telefònica quan els fotin fora.
Aquesta setmana s’ha publicat l’enquesta del CEO que dóna a ERC la victòria passant per sobre de CiU. Tothom ha comentat el mateix: “és el desgast del governant en temps de crisi”. De debò ho penseu? No sé, a mi tot plegat em recorda la història de Robin Hood, però a l’inrevés: Hood Robin.
22 juny 2013 / guillemrecolons / 2
Sí, jo sóc del 93% que no penjarà aquest missatge al meu mur ni farà RT Via Catalana. Els titulars del 12S
2 thoughts on “La història de Hood Robin… Quin partit paga la crisi?”
Deixa un comentari
Tot deixa marca.
Ho reconec, a la sang porto ADN publicitari. Tot i que després de 25 anys en agències de publicitat em vaig adonar que la meva passió és el branding ... aplicat a les persones.
Des de 2005 sóc consultor estratègic de personal branding i des de 2010 ho sóc de Soymimarca, companyia de la qual sóc cofundador i consultor.
Gairebé tot el que sé de branding ho he après en agències com Tiempo BBDO, J. Walter Thompson, Bassat Ogilvy, Saatchi & Saatchi, Altraforma, TVLowCost i la meva Lateral Consulting.
Tinc l'honor de ser soci a Integra Personal BrandingMèxic
Sembla impressionant que la gent no acabi fent bogeries.
Al final crec que com expliquen les teories de Daniel Kahnemann, les persones no som racionals en les nostres decisions. La por a perdre el poc que ens queda ens atura i la aversió envers aquesta possible pèrdua supera amb escreix el possible guany ja que sembla molt difús i llunyà.
Persones com Pere Puig Puntí, famós per la massacre d’Olot deixa clar que quan ja no ens queda res a perdre podem ser molt cruels. A vegades em dona la sensació aquella que diuen que “Deu apreta però no ofega. ”
I amb aquesta història ens van entretenint sense deixar-nos arribar al punt de la bogeria.
Kahnemann té raó. Suposo que si la humanitat hagués actuat racionalment no existirien els 7 pecats capitals i continuaríem pastant al Paradís. I el motor principal de la irracionalitat, com bé dius, es sustenta en la por.
Imagino que una combinació de por + economia submergida és la causant d’aquesta pau tensa que no esclata. Gràcies per valorar el post, Pau.