Ramon, el Black friday i les coses que ens importen

Ramon no sap què és el Black Friday. És més, se li’n fot. Li queden pocs dies en aquest món i ara l’únic que vol és fer les paus amb ell mateix i acomiadar-se dels que estima. En aquest moment desapareixen els retrets, els “podia haver fet allò…” i totes les creences limitants donen pas a un estat de serenor possiblement ajudat per la morfina que evita patiments innecessaris abans del traspàs.

Malgrat que les malalties de llarga durada, com el càncer del Ramon, arrosseguen mala premsa, sempre se’ls ha de veure la part bona: sovint desperten el costat més humà i solidari, no tan sols del malalt, també de l’entorn. A més, aquest tipus de malaltia permet que abans de marxar et puguis acomiadar com cal dels amics i éssers més estimats.

Sí, molts pensen que és millor morir sobtadament, d’un infart o un ictus. Pel difunt, possiblement sí, però la sola idea d’haver deixat coses pendents, comiats impossibles, de no haver perdonat o demanat perdó és un neguit, i l’entorn familiar queda molt tocat d’una pèrdua inesperada. Les coses queden a mitges, i tot de cop, l’entorn s’ha de fer a la idea que aquella persona ja no hi és, amb uns sentiments de frustració per no haver-li dit quan l’estimàvem o per no haver compartit més estones plegats.

En Ramon encara hi és, i us ben asseguro que no el preocupa el black friday. És un connector de persones, fidel als seus, noble, tossut com una mula, padrasso, bon esportista, boig pel sol, per un bon arròs… A en Ramon les coses que el preocupen ara són poques: estar ben a prop dels seus, no passar calor ni fred, descansar.

Conservo dues anècdotes en el record que mai no esborraré. La primera. Era l’any 1998, el 17 de març. A primera hora del matí la Maria i jo vam entrar al registre civil de Barcelona sent solters i vam sortir com marit i muller; ens acompanyava la Carolina, germana del Ramon i malauradament desapareguda el 2012 per un càncer, i el meu germà Bru. No havíem dit res més a ningú, es tractava d’una boda secreta. Imagino que el fet de tenir els pares divorciats i que la meva dona tingués merdès familiars va ajudar a la decisió de no fer un casori com manava la tradició.

El cas és que a la nit vaig convidar als meus pares i també al Ramon i la seva dona a sopar, amb l’excusa que era el meu aniversari. Érem a Casa Calvet, a l’Eixample, una taula de sis. Ningú no s’imaginava la notícia. Després del primer plat semblava el moment oportú: “ens hem casat aquest matí”. Els rostres dels nostres convidats van experimentar una reacció que mai no oblidaré, acompanyada d’un silenci que es va fer etern. La meva dona estava absolutament acollonida per la reacció, i es va passar el vespre fent arcades al servei de dones del restaurant. Felicitacions. Ja teníem una edat, i tocava. En el fons sempre he sabut que la meva mare hagués preferit una cerimònia clàssica, jo sóc el fill gran, però aquella nit era de celebració. Tot i que feia quasi 10 anys que vivíem junts, la formalització del matrimoni, encara és una notícia molt apreciada per la generació dels nascuts a la postguerra. Arribava el moment dels regals, un formalisme quasi obligat si et convidaven a Casa Calvet; però és clar, els regals corresponien a un aniversari simple, no d’aquells que acaba en zero. No recordo exactament què em van regalar els pares, però no era un regal per a la parella, això era evident, era el meu aniversari. El que recordaré fins al final és el regal que em va fer en Ramon i la seva dona: un artefacte extensor que es fa servir per collir boles de golf inaccessibles, d’aquelles que cauen a l’aigua o en un indret difícil d’arribar amb les mans. Sí, en aquella època m’havia donat fal·lera pel golf i el pitch & putt, però el cas és que es tractava d’un detallet simpàtic, i a l’hora de donar-me’l en Ramon i la seva dona van excusar-se per la insignificància del regal. Vaig riure molt, no esperava res més que un detall, o inclús res, sóc dels que la sola presència dels convidats em satisfà l’ego.

La segona anècdota va arribar més tard. No recordo l’any però crec que va passar pels volts de 2005. Va anar de l’inrevés. Van ser ells qui ens van convidar a un restaurant, però no sabíem el motiu. No era pas un restaurant de luxe, així que no calia pas esperar un premi de loteria o d’una travessa. Era un enigma. Abans de seguir, cal dir que la gran obra del Ramon i la seva dona, la seva gran aportació al nostre petit planeta, són tres filles absolutament meravelloses, com diria la mare, una benedicció de Déu.

Doncs bé, el motiu del dinar sinistre i secret no era altre que informar-nos que una de les filles no es casaria amb un príncep blau. La meva i dona i jo ens vam mirar i vam preguntar-los a on era el problema, realment havíem arribat a preocupar-nos pensant que hi havia un problema de salut o una desgràcia similar. Però aquest és el tarannà de Ramon, envolta les coses d’una aura de misteri i cerimònia que necessàriament obliga a seguir les converses amb els ulls ben oberts i disposats a sentir qualsevol cosa.

En una època de la meva vida, aquesta família, la de Ramon, va ser determinant per què la meva família tirés endavant. Aquesta història ja l’explicaré en un altre moment, però us puc assegurar que malgrat que els últims anys no he vist gaire a en Ramon i els seus, ni agraït prou vegades el que van fer, sempre els duré al cor com les persones més properes i solidàries que he conegut. Gràcies Ramon per deixar-nos aquest llegat tan bonic, espero de tot cor que trobis la pau quan arribi el moment i que ens enviïs àngels que se semblin el màxim possible a les teves donetes.

*Si escric això en català no és perquè sigui el llenguatge que faig servir amb en Ramon i família, és perquè aquest blog –en català- el tinc reservat per les coses més íntimes, més familiars, més compromeses.

Categories: Records

Etiquetes: Ramón Mas-Bagà Blanc

Què caram passa a Linkedin que tothom és CEO? Personal Branding i Pla B: les claus