Tenim l’estigma “victus”?

Feia molt de temps que no disfrutava tant de la lectura d’un llibre. La darrera criatura d’en Sánchez Piñol, “Victus” (La Campana, 2012) m’ha tret la son i m’ha fet devorar les seves paraules en menys d’una setmana. És un prodigi de la novel·la històrica, comparable amb “Els pilars de la terra”d’en Ken Follet o “L’església del mar” de l’Ildefonso Falcones.

Tot i haver llegit la història de Catalunya, mai no m’havia posat en la pell d’un català de principis del segle XVIII. Amb “Victus” no és difícil transportar-se i identificar-se amb en Martí Zuviria, el protagonista, l’antiheroi, l’enginyer pragmàtic que inicialment tenia la supervivència com a full de ruta, però que duia els valors fins el darrer extrem.

Tres són les claus del llibre, al meu parer:

La història a l’inrevés, escrita pels perdedors

Font: http://www.victus1714.com/

Estem molt acostumats a les cròniques escrites pels secretaris del bàndol guanyador. “Victus” canvia les regles del joc a explicar la història des de múltiples angles, i sobretot des del perdedor d’aquella Barcelona setjada del 1714. Les misèries afloren pel que fa la higiene, la salut, el menjar de les classes menys afavorides. El llibre vol reflectir les micro-històries de gent del poble, i les contrasta magistralment amb les històries de cavalleries dels grans generals i polítics de l’època. En Rafael de Casanova, al qual teníem tots per un heroi, apareix com un buròcrata cagadubtes que no hagués resistit ni un sol dia de setge si no és per la competència del general Antonio de Villarroel, l’autèntic heroi de la novel·la.

En crueltat, la realitat supera la ficció

No es van respectar les normes. No es van fer presoners. No hi va haver judicis. La vida no valia res, si més no la de tot aquell que no pertanyia a la noblesa, l’església o fos oficial d’algun  exercit. No vull donar detalls del llibre, l’heu de llegir tan sí com no, però t’adones que tan sacrifici de persones humanes sovint obeïa més al caprici d’un oficial que no a la mala sort o una estratègia errònia.

Els catalans estem abonats al patiment

Havent pogut guanyar la guerra, no ho vam fer. Degut a collonades, a estupideses infantils protagonitzades per polítics de baix relleu. És curiós, deu ser alguna cosa que portem a l’ADN. Som tossuts, som lluitadors, abonats a l’esperit de resiliència, agermanats per una bandera i una cultura. Però quan arriba l’hora de la veritat, mai no ens posem d’acord. És que potser tenim l’estigma “victus”?

PD: Per cert, juraria que “la paraula” és resistència. Qui hagi llegit el llibre sabrà de què parlo. Apostaria que el marqués de Vauban esperava sentir-la abans de morir. És una paraula molt relacionada amb la enginyeria, i també amb l’esperit català, no creus?

Categories: Catalonia in the pendent

Etiquetes: 1714, albert sánchez piñol, catalonia in the pendent, Catalunya @ca, guerra de secessió, martí zubiría, resistència, vauban, victus

Neix el Club 1714, una iniciativa ciutadana per fer pedagogia positiva sobre Catalunya Un sol Colom irrita milers de pericos